Dones periodistes de tot el món fan sentir la seva veu
a Barcelona contra la censura informativa
maig 2005.
Info de Canal Solidari

Periodistes de Nigèria, Zimbabwe, Perú, Mèxic, Andorra, Canadà, Irac i Gran Bretanya van exposar els seus testimonis durant les jornades 'Dones contra el Silenci' organitzades a Barcelona per la Coordinadora per la Llibertat d'Expressió.

David Amador / SICOM (06/05/2005)
Dones contra el silenci ha estat el lema d’aquestes jornades per a la llibertat d’informació al món, celebrades el 3 i el 4 de maig al Centre de Cultura Contemporània de Barcelona (CCCB), que en la seva cinquena edició han obert les portes a nous àmbits com la dramatúrgia o la realització de documentals. La intenció era mostrar que el dret a la informació està subjecte no només a les publicacions (diaris, revistes, setmanaris, etc.), ràdios o televisions, sinó a cadascun dels àmbits culturals.

Flor Huilca, reportera d’investigació del diari La República del Perú, va afirmar, en la sessió inaugural Dona i Llibertat d’expressió, que el seu país “està superant els efectes dels anys dictatorials de Fujimori, en què l’expresident mantenia l’estat i la premsa segrestats”. Tot i això, segons la periodista, “la corrupció i la violació dels drets humans també formen part de l’actual govern”. Per aquest motiu, els mitjans de comunciació pateixen restriccions i pressions: “Sovint se’ns intenta vincular a les màfies passades. El govern de Toledo no suporta que s’investigui el seu entorn o el de la seva família. Fins i tot intercepten els telèfons dels periodistes”.

Pel que fa al paper de les dones a La República, Flor Huilca va destacar la seva presència cada cop més nombrosa al mitjà: “A la secció de política, dels 10 periodistes, 7 són dones. Espero que ben aviat poguem aspirar als llocs de direcció, ja que la plantilla és jove, amb una mitjana de 30 anys”. Violet Gonda, locutora zimbawenca de SW Radio Africa (Regne Unit) va intervenir a les jornades amb un missatge enregistrat (no va poder ser-hi perquè el Govern del seu país li ha retirat el passaport). Va destacar que l’executiu de Zimbabwe intenta tancar la veu de la seva emissora a l’Àfrica: “Volen pressionar-nos, desacreditar-nos. Em fa pena sentir com Zimbawe s’ha convertit en un dels pitjors estats on exercir l’ofici de periodista. La llei del 2002 ‘d’accés a la informació i a la protecció de la intimitat’, criminalitza tot aquell qui no tingui llicència de periodista. Perdre-la pot significar ser detingut, apallissat... De fet, la llibertat d’expressió ha estat, d’una manera salvatge, restringida. És una lluita per la supervivència”.

Manifest andorrà 'Sí a la llibertat d'expressió'

Noemí Rodríguez, la periodista andorrana encarregada de tancar la taula Dona i llibertat d’expressió, va explicar el cas que li ha tocat viure com a responsable de l’espai Ningú és perfecte a la Cadena Pirenaica de Ràdio i Televisió. El dia 16 de juny del 2004, Rodríguez va llegir en el seu programa a R7P un editorial on es criticava el director de la ràdio i televisió públiques. Aquest n’és un extracte:

”Bon dia. Molts programes tenen èxit i això no és motiu per no fer una altra cosa”. Tot i que d’això no n’hagi fet mai massa cas la gent de Crónicas Marcianas a Tele 5, amb 8 anys al cartell, o Informe Semanal a la primera de TVE, amb més de 25 anys en antena. Però aquesta és, juntament amb l’’això no toca’, la lapidària i absurda sentència que ahir deixava anar el director de la ràdio i televisió públiques, Enric Castellet, per justificar la supressió del programa l’Aigua Clara; potser els següents en ser retirats de la graella seran els informatius. Suposo que aquest és el gran avantatge de posar al capdavant de l’ens públic algú sense coneixements ni coneixement que pot dir l’animalada més grossa sense ni tan sols ruboritzar-se”.

El director de la ràdio i la televisió públiques d’Andorra va interposar una demanda per injúries que ha dut Noemí Rodríguez i el director general de l’empresa (com a responsable civil subsidiari) a un procès que els manté, hores d’ara, en situació de llibertat provisional, a l’espera d’un judici que els pot comportar una pena de dos anys i un mes de presó, simplement per opinar.
Prop de 200 periodistes (gairebé la totalitat dels professionals andorrans) s’han sumat al manifest “Sí a la llibertat d’expressió” on es denuncien aquests fets que demostren la manca d’aquest dret al país dels Pirineus. “La llibertat d’expressió, com altres drets fonamentals, està contemplada a la nostra Constitució, però no regulada”, va concloure Rodríguez.

’Dona, cultura, religió i llengua’, a debat

La primera ponent d’aquesta taula, Bunmi Akpata-Ohohe, periodista nigeriana de la revista Africa Today (Londres), va dir que el seu país és una societat “heterogènea, masclista i suspicaç davant el canvi”. Tot això comporta que el món del periodisme no sigui atractatiu per una dona: horaris complicats, viatges que et fan allunyar-te de la família durant determinats períodes de temps... per aquest motiu, els homes nigerians, normalment, tampoc se senten atrets per una dona periodista”. Segons Akpata-Ohohe, “ara que la dictadura militar s’ha superat, s’ha de fomentar l’educació. Aquesta és la clau. La falta d’educació porta a la superstició i a la submissió de la dona. La nostra cultura pot elaborar autèntiques meravelles, però no podem utilitzar avui dia valors de fa 3 segles”.

El següent testimoni va correspondre a la dramaturga britànica, d’origen sikh, Gurpreet Bhatti. Segon l’escriptora i guionista “si la llei no protegeix l’artista, la societat roman amb interrogants sense resoldre” i afegeix “quan establim contacte amb la llibertat sense frens –com fan els nens quan juguen- es quan estem creant quelcom. Aquesta llibertat és un dret humà. Sense això, l’art no existeix. I sense art, seríem inhumans. De fet és una funció bàsica”.

Per la seva banda, Alanis Obomsawin, directora de documentals i índigena de la nació Abenaki (Canadà), va denunciar el genocidi cultural que han viscut aquests pobles en el passat i en l’actualitat, quan semblen que les coses comencen a redreçar-se, “gràcies, en una gran part, a les dones dels nostres pobles, bassats en societats matriarcals”. Obomsawin va posar l’exemple de la revolta indígena del 1990, quan diverses reserves del Quebec es van manifestar en contra de l’ampliació d’un camp de golf que envaïa les seves terres sagrades. L’oposició dels guerrers i, sobretot, de les dones indígenes –enfrontant-se a la policia i l’exèrcit només amb les seves mans- va fer que el camp no es construís, que les lleis canviessin i que avui, cap governant del Canadà es pugui plantejar un projecte d’aquest tipus. “Tothom es va beneficiar d’aquest coratge”, va finalitzar Alanis Obomsawin.

Al llarg de les Jornades també va intervenir la coordinadora del Centre d’Informació i Comunicació de la Dona, CIMAC, la mexicana Lucía Lagunes, que va recordar que cada 5 minuts una dona pateix violència al seu país i la periodista iraquiana Maysam Saadi Mohame Ameen, que va dibuixar un panorama enormement conflictiu de la feina dels professionals de la comunicació al seu país, però va deixar una escletxa per l’esperança, contraposant el clima de llibertat coartada per la violència actual amb el control de la premsa per part de Saddam Hussein. En la cloenda de l’acte també va participar Javier Couso, que va recordar que la família de José Couso, el càmara mort per les forces dels Estats Units en arribar a Bagdad, no es dóna per satisfeta per les poques explicacions donades pel Govern Bush.

[Més informació: V Jornades per la Llibertat d'Informació. Dones contra el Silenci.
SICOM (Solidaritat i Comunicació) ]

Canal Solidari-OneWorld 2005